Irene Polo

Un article de Wikipédia, l'encyclopédie libre.
Irene Polo
une illustration sous licence libre serait bienvenue
Biographie
Naissance
Décès
Voir et modifier les données sur Wikidata (à 32 ans)
Buenos AiresVoir et modifier les données sur Wikidata
Nationalité
Domiciles
Activités

Irene Polo Roig ( - ) est une journaliste, publiciste, agent littéraire pour le théâtre et traductrice espagnole. Elle a été l'une des premières femmes journalistes de la presse catalane. Irene Polo, active dans la défense des droits du travail, a participé à la création de l’Agrupació Professional de Periodistes (Association des journalistes professionnels). À cause de la guerre civile espagnole, elle a vécu les trois dernières années de sa vie en exil à Buenos Aires, où elle s'est suicidée à l'âge de 32 ans.

Biographie[modifier | modifier le code]

Irene Polo est née à Poble-sec, quartier de Barcelone, le . Son père, Antonio Polo, policier, est décédé jeune. Sa mère s'appelait Francisca Roig. Comme beaucoup d'autres femmes de l'époque, elle n'a pas pu faire d'études[1]. Elle a déménagé à Madrid en 1914.

Avant de faire carrière dans le journalisme, elle a travaillé comme responsable de la publicité pour la société de production cinématographique Gaumont[1]. Elle a commencé sa carrière de journaliste au magazine Mirador (es) en 1930 et a travaillé professionnellement à Barcelone jusqu'en 1936. Les articles publiés pendant ces années dans Imatges (ca), La Humanitat (es), La Rambla (ca), L'Opinió (ca), L'Instant (ca), La Publicitat et Última Hora (es)[a] sont des témoignages ironiques et brillants de la société et de la politique de l'époque. Elle a donné des articles sur la mode : l'apparition des pantalons pour femmes, celle du décolleté ; des rapports sur la vie sociale qui dénonçaient la mendicité à Barcelone, les mauvaises conditions de vie des travailleurs et des immigrants, et la vigilance politique, y compris celui dans lequel elle prétend être adepte de l'Action nationale jeunesse (es) ou des articles consacrés à la censure, alors qu'elle en était elle-même victime. En tant qu'envoyée spéciale, elle a rendu compte d'événements tels que le procès à Madrid du gouvernement catalan pour les événements d'octobre 1934 (es) ou les grèves révolutionnaires dans les mines de Sallent et Súria. Elle a interviewé l'homme politique Santiago Casares Quiroga en Galice. Elle a combattu pour le droit du travail et a participé à la création de l'Agrupació Professional de Periodistes (Association des journalistes professionnels)[1],[3].

Elle a participé, mais moins fréquemment, à d'autres périodiques : Films Selectos, Gran Proyector[b], El Be Negre, Mundo Gráfico, La Veu de Catalunya, El Noticiero Universal, la Revista de Catalunya[5].

Irene Polo, journaliste, a défendu les progrès dans la société, comme dans les pages de La Rambla le , où elle publie une compilation d'entretiens avec des femmes marquantes de la société catalane (Aurora Bertrana, Carmen Cortés de Aguada, Mercè Plantada i Vicente (ca) et Margarita Xirgu) qui détaillent ce qu'elles espèrent en 1932, qui serait, selon Irene Polo, « une nouvelle ère pour notre féminisme »[6].

Elle est ouvertement homosexuelle et adepte du nudisme. Elle est membre du Cercle saphique de Madrid de Victorina Durán[7]. Elle fonde, en 1933, l'Agrupació Professional de Periodistes (Association professionnelle des journalistes)[8].

En 1936, Irene Polo se rend aux États-Unis en tant qu'agent de la compagnie théâtrale de Margarita Xirgu. Lorsque la compagnie a été dissoute en 1939, elle n'a pas pu retourner à Barcelone en raison de la guerre civile espagnole et a vécu en exil à Buenos Aires avec sa mère et ses sœurs, qui ont pu fuir la guerre[9]. Là, elle a travaillé comme traductrice en français et en anglais pour les éditeurs Losada (es) et Sopena. En , elle accepte le poste de directeur de la publicité pour Xavier Serra, propriétaire des parfumeries Dana à Barcelone[10].

Elle tombe dans une profonde dépression. Dans une correspondance avec le peintre Miquel Villà (es), elle avoue souffrir de dépression nerveuse : « J'ai une dépression nerveuse terrible et une angoisse, je ne sais pas si je pourrai résister au cas où cela devrait durer plus longtemps »[11]. Son amour pour Margarita Xirgu n'étant pas réciproque[3] et l'impossibilité de retourner dans son pays la poussent à se suicider à Buenos Aires, le , à l'âge de 32 ans[1]. Elle est enterrée au Cimetière de la Chacarita[6].

Commentaires[modifier | modifier le code]

  • « Polo va revolucionar el periodisme dels anys 30 amb reportatges brillants i entrevistes inèdites, com quan va aconseguir la de Buster Keaton i el va fer riure. Una breu i intensa vida de pel·lícula, amb final tràgic inclòs. »[c],[12]
  • « Irene Polo fue, sin duda, una de las representantes más potentes y brillantes de ese periodismo, protagonizado, en su gran – gran – mayoría, por hombres, como Víctor Alba, Carles Sentís, Sempronio, Tísner o Josep M. Planes. »[d],[6]

Publications[modifier | modifier le code]

Traductions[modifier | modifier le code]

  • Jules Sandeau, El dia sense demà, traduction de Le jour sans lendemain, Barcelona, Quaderns Literaris, 96, 1936
  • Émile Zola, Miserias humanas, traduction de Pot-Bouille, Sopena Argentina, 1952
  • Romain Rolland, Vida de Beethoven, Librería Hachette, 1945
  • Octave Aubry, Vida Privada de Napoleon, Losada, 1939
  • André Maurois, Ariel o la vida de Shelley, Losada, 1939
  • Jane Austen, Orgullo y prejuicio, Juventud Argentina, 1941
  • Guy de Pourtalès, Wagner: historia de un artista, Losada, 1941
  • Jules Romains, El 6 de octubre ; El crimen de Quinette [Los hombres de buena voluntad], Losada, 1941

Articles[modifier | modifier le code]

  • « Barcelona-Sitges-Barcelona, amb Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge », Imatges,
  • « “Any nou, vida nova”. Ara va de debò. Com veuen algunes dones catalanes l’any 1932 el primer que estrena la República i que inicia una era nova per al nostre Feminisme », La Rambla,
  • « Feminisme. Clara Campoamor i el vot de les dones », La Humanitat,
  • « Jornades tràgiques. Sallent, el cau de l’angúnia », La Rambla,
  • « Dret de defensa. El primer moviment d’Aliança Obrera », La Rambla,
  • « Les modistes que aquesta nit no aniran a ballar », Última Hora,
  • « La Xirgu parla de Valle-Inclán a Última Hora », Última Hora,

Bibliographie[modifier | modifier le code]

  • (ca) Mar Casas Honrado, Irene Polo: Bocetos de la vida y la obra de una periodista meteórica, Memoria Académica,
  • (ca) Albert Guasch Rafael, Virginia Luzón, Alan Ruiz Terol, Irene Polo i la història de la Catalunya de la Segona República, Universitat autónoma de Barcelona, (lire en ligne)
  • Josep Maria Casasús i Guri (ca), Periodisme que ha fet història, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1991
  • Elvira Altés (es), Les periodistes en el temps de la República, Diputació de Barcelona, 2007
  • (ca) Carme Serrallonga (es) et Maria Llonc (18 dones invisibles de la nostra història), « Més històries de dones », ara.cat,‎ ? (lire en ligne, consulté le )
  • (ca) Víctor Alba, Andreu Nin, Editorial Pòrtic,
  • Montserrat Bacardí (ca), Pilar Godayol, « Catalan, women, translators, and theorists », Journal of Iberian and Latin American Studies, 22:3, 2014, p. 215-227.
  • (ca) Jordi Rovira, « Pionera, brillant, oblidada », Col·legi de Periodistes de Catalunya,‎ (lire en ligne, consulté le )
  • (ca) Report, « Pioneres, periodistes », Report.cat. Setmanari d'anàlisi de periodisme i comunicació,‎ (lire en ligne, consulté le )

Notes et références[modifier | modifier le code]

Notes[modifier | modifier le code]

  1. D'après Víctor Alba, Irene Polo fut rédactrice en chef de Última Hora[2]
  2. « La Superviviente de un Drama. Una entrevista con Teresita Guitard, la que fue secuestrada por Enriqueta Martí »[4]
  3. « Irene Polo a révolutionné le journalisme dans les années 1930 avec des reportages brillants et des interviews inédites, comme lorsqu'elle a contacté Buster Keaton et l'a fait rire. Une vie brève et intense, comme on en voit au cinéma et avec une fin tragique. »
  4. « Irene Polo a été, sans aucun doute, l'un des représentants les plus importants et brillants de ce journalisme, avec des hommes (en grande - grande - majorité) tels que Víctor Alba, Carles Sentís, Sempronio (es), Tísner (es) ou Josep Maria Planes (es). »

Références[modifier | modifier le code]

  1. a b c et d (ca) « Irene Polo (1909 - 1942) - Narrativa i pedagogia », sur Internet Archive WayBack Machine, BIOGRAFIES DE DONES CATALANES, (version du sur Internet Archive)
  2. Alba, p. 24.
  3. a et b (ca) Diari de Girona, « La Xirgu i la dissortada Irene Polo - Opinió - Diari de Girona », www.diaridegirona.cat,‎ (lire en ligne, consulté le )
  4. Gran Proyector, novembre 1930 [lire en ligne]
  5. Mar Casas, « Ara més que mai, Irene Polo », D’estil, 2017 [lire en ligne]
  6. a b et c Casas.
  7. (es) « EL DIA QUE SUPE QUE ERA FEMINISTA », sur eldiaquesupequeerafeminista.blogspot.com (consulté le )
  8. Report.
  9. (es) Jesús Mª Monge, « Irene Polo, La fascinació del periodisme. Cròniques(1930-1939). Reseña de Josefa Bauló », sur www.elpasajero.com, Barcelona, Quaderns Crema, (consulté le )
  10. Elvira Altés Rufias, Diccionari biogràfic de dones [lire en ligne]
  11. Rovira.
  12. Serrallonga.

Liens externes[modifier | modifier le code]