Utilisateur:CaféBuzz/Brouillon/catalan

Classification

« Históricamente el catalán surge en el territorio de la llamada «Catalunya Vella», es decir, en los condados forjados en la Marca Hispánica, dependiente en un principio de los reyes francos, quienes detuvieron el empuje de los musulmanes. Largo se ha debatido, incluso en tiempos recientes, acerca de la procedencia del idioma. Hubo filólogos que defendieron el origen ultrapirenaico, basados en el supuesto de que la invasión musulmana hizo tabla rasa de todo. Así etiquetaron el romance que se habló posteriormente en las tierras que iban a ser Cataluña cual mera importación de los pobladores francos. Esta idea llevaba implícita la inserción en la órbita galorrománica de una lengua geográficamente sita en su mayor parte en la Península Ibérica: de ahí surgió una memorable polémica entre los partidarios del galorromanismo y del iberorromanismo del catalán. No obstante , el mejor conocimiento de la realidad histórica y filológica, y también los datos que nos brinda la toponimia no dejan resquicio a la duda acerca de la autoctonía lingüística en las comarcas del Principado. Primero está el dato de la frontera abrupta en lo fonético, morfológico o léxico entre el catalán y el occitano en la sierra de las Corberes al Norte del Rosellón. » Colón 1989, p. 40-41

« El català és […] una llengua romànica, tan independent com qualsevol de les seves germanes, en el sentit que des del punt de vista lingüístic, no ha d’ésser representada com a subordinada a cap altra. La seva situació geogràfica en l’angle nord-est de l'antiga Hispània fa que hom pugui trobar en el català trets de les altres llengües romàniques, tant peninsulars com ultrapirinenques […].
L’afirmació d’independència que acabem de fer […] no ha estat sempre compartida pels romanistes. […] considerada llargs anys com a varietat dialectal del provençal, només fa relativament poc temps que ha merescut unànimament la categoria de llengua neollatina independent. Les causes d’aquesta subordinació […] són a) lingüístiques, com el fet evident que una gran majoria de trets evolutius (fonètico-morfològico-sintàctics) i de criteris lèxics són comuns a ambdues llengües, i b) històrico-literàries, per tal com, per la circumstància que els escriptors catalans escrigueren en provençal […] [la llengua literària antiga] presenta freqüents provençalismes. » (Badia i Margarit 1994, p. 4)

« la major part de comportaments gramaticals i lèxics són comuns, o, si més no, poc diferents entre el català i el provençal; […] [Hi ha] una major relació entre català i provençal que entre català i aragonès, entre els quals sovint es produeixen solucions de continuïtat. » (Badia i Margarit 1994, p. 7)

« P. Fouché […] s’inclina a considerar el català independentment, com a llengua pont entre el gal·lo-romànic i l'ibero-romànic » (Badia i Margarit 1994, p. 8)

« hi ha un cert eclectisme del català […], es tracta d’una llengua hispànica amb majoria de trets lingüístics ultrapirinencs » (Badia i Margarit 1994, p. 12)

« Dos son las actitudes de los estudiosos cuando se enfrentan con el léxico catalán. La de los que consideran que se inscribe en el conjunto del acervo hispano con algún que otro desvío de poca entidad, y la de quienes ven en él un parentesco muy acentuado con el léxico provenzal u occitano. » (Colón 1976, p. 24)

« Quienes han insistido durante los últimos cincuenta años, en la afinidad léxica entre el provenzal y el catalán, lo han hecho movidos por el interés en tomar partido en una querella: la de la pertenencia de la lengua catalana a la Galorromania o a la Iberorromanial El famoso y falso problema, conocido con el título de «subagrupación románica del catalán», ha venido siendo tratado casi siempre con argumentos léxicos. » (Colón 1976, p. 24)

« La polémica comenzó […] allá por 1925, […] Gerhard Rohlfs […] llega a su provocadora conclusión : «el catalán es en lo esencial una “dépendance” del provenzal».
Este procedimiento es excesivamente fácil y con un poco de picardía se puede llegar a cualquier conclusión. El léxico catalán se presta a ello. […] no voy a atizar la vieja polémica de la subagrupación, puesto que se trataba de un planteamiento equivocado, cuyos orígenes estaban en los supuestos teóricos de nuestra disciplina. Ésta, por motivos ajenos a la lingüística (que en el fondo se pueden resumir en la fórmula lengua = nación), no otorgaba un puesto entre las lenguas romances; se trataba, pues, de englobarlo en el área de influencia de Francia o de España. Todo eso es absurdo. […]
El catalán, en sus secciones lingüísticas, no es más ni menos dependiente del occitano o del francés que lo es del español. » (Colón 1976, p. 25-27)

« D’una cosa, però, sí que hem d’estar segurs: el diasistema llatí del qual procedeix el català és diferent de l'anomenat llatí hispànic, base del portugués i de l’espanyol, i per una altra banda cal dir que el català, l’occità i el francés remunten a un diasistema que anomenarem llatí gàl·lic, aplicant-hi un terme d’estricta tipologia lingüística […]
Per una altra banda, però, el català presenta una sèrie de solucions lèxiques que van d’acord amb l’espanyol i el portugués […]. Finalment, a tot això, hi cal afegir tot un seguit de formes que tan sols tenen vigència en català […]. Altrament, les afinitats morfológiques i sintàctiques de la llengua catalana amb l'espanyol i el portugués són més grans: la pèrdua primerenca del nominatiu és un tret de tota la Península […]. L'ús de l’imperfet d’indicatiu en oracions condicionals, introduïdes sobretot per la conjunció si […], construccions documentades ja en èpoques molt arcaiques, i vivents encara. » (Gimeno Betí 2005, p. 15-19)

« Els orígens del català, és a dir, els factors històrics que determinaren la formació d’aquesta llengua, han estat objecte de llargues discussions i no s’han arribat encara a determinar d’una manera segura. L'evident semblança del català amb el provençal havia fet que aquell fos considerat una simple variant o dialecte d’aquest darrer; i la circumstància que s’hagués fet servir el provençal com a llengua de la poesia a Catalunya fins al segle XV semblava confirmar aquella identitat i justificava per a molts el nom de llemosí aplicat al català sobretot pels escriptors valencians. » (de Borja Moll 2006, p. 37)

« La identita originària del català amb el provençal va ser admesa per Milà i Fontanals, Antoni M. Alcover, W. Meyer-Lübke, O. Schultz-Gora, E. Bourciez i A. Moral-Fatio, el qual en la primera edició del Grundriss de Gröber deia així: «El català pertany a la família gal·loromànica i no a la hispànica (castellanoportuguesa); no és tampoc un membre intermedi entre ambdues, sinó una mera variant del provençal; […]» Però quan es va publicar la segonda edició […] J. Saraoïhandy, successor de Morel-Fatio, va suprimir el passatge que acabem de transcriure i el va substituir per aquest altre: «Malgrat les divergències que actualment separen del castellà la llengua parlada avui a Catalunya, creiem que no hi ha suficient fonament per excloure-la del grup de llengües hispàniques.» Aquests punts de vista van ser modificats per B. Schädel en el sentit que el català, format en terra peninsular, va ser transportat a la Septimània (avui el Rosselló) per emigracions de fugitius hispànics que, per escapar ed l’opressió dels invasors sarraïns, van travessar els Pirineus i s’establiren com a colons en aquella regió […] Heinrich Morf en presentava aquesta altra [teoria]: «El català té les seves arrels a Espanya, on passa paulatinament a l'aragonès, com aquest al castellà. S'inclou de la manera més natural en el grup d’idiomes hispànics al llarg dels Pirineus. […]» Un deixeble de Schlädel, el profesor K. Salow, va aportar noves dades a l'estudi de la frontera entre el llenguadocià i el català rossellonès. Les seves conclusions són [que] «L'establiment dels hispani en la frontera lingüística no està suficientment demostrat i no pot argüir-se, donc, per donar-ne una explicació. Les condicions topogràfiques són favorables a l’establiment d’una frontera lingüística a les Corberes, però no arriben a oferir-ne una explicació suficient.» W. vin Wartburg, en la seva ressenya de la 3a edició de l’Einführung de Meyer-Lübke, diu: «És incomprensible que encara aparegui aquí el català com a dialecte del provençal; la inconsistència d'aquesta opinió ha estat […] demostrada plenament […]; el català, però, tampox no es pot considerar lligat a l’espanyol, ja que en difereix tan com el portuguès […]; sens dubte, cal considerar-lo una llengua especial.» […] Friedrich Diez […] havia dit: «La llengua catalana […] no és pròpiament com un dialecte en relació amb el provençal; es més aviat un idioma independent, en el seu origen molt emparentat amb aquest […].» [El 1927] Amado Alonso va escriure un article contundent […] en què [..] demostra que el problema de l’origen i la classificació del català encara resta en peu. » (de Borja Moll 2006, p. 37-41)

« Un conocimiento superficial del catalán ha extendido la idea de que el catalán es una deformación del provenzal, cuando la verdad es que tiene fisonomía peculiar y cuando la realidad histórica es que no ha sido importado, sino que ha nacido en su propio solar en derivación directa de los gérmenes latinos sedimentados en la romanización de Cataluña. La idea de que el catalàn viniera de Francia suplantando a un habla distinta que se hablar y se hubiera producido en Cataluña está tan reñida con todos los razonamientos históricos y lingüísticos, que nadie se atrevería a formularla en términos escuetos. […] El provenzal, nacido en Provenza, ha ejercido influencia en el catalán, nacido en Cataluña, pero las razones de la composición léxica y de la estructura del catalán no pueden buscarse en los elementos de cultura gala, que afluían por otros pasos pirenaicos a Navarra y la misma Castilla.» » Vicente García Diego, cité dans (de Borja Moll 2006, p. 43)

« La qüestió de si el català és iberoromànic o gal·loromànic té un fort regust de bizantinisme; hom va atribuir a aquest problema una importància excessiva, que els darrers polemistes han reduït a uns límits justos. » (de Borja Moll 2006, p. 43)

« No tenim dades importants sobre el llatí vulgar de l’extrem oriental d’Hispània […]. Ara bé, en la majoria dels casos en què l’espanyol i el gal·loromànic discrepen, el català s’agrupa amb el gal·loromànic; això prova que el llatí del qual procedeix el català era més afí al llatí de la Gàl·lia que no pas al d’Hispània; i això també explica que, malgrat que tot el territori de parla catalana és a la Península Ibèrica, hagi pogut discutir-se llargament si el català és llengua iberoromànica o gal·loromànica, que hagi estat adscrita per alguns filòlegs al grup gal·loromànic i fins i tot que hagi estat considerada com un simple dialecte del provençal. » (de Borja Moll 2006, p. 46)